Cada una de les consultes que s’han celebrat, i les que es celebraran el 25 d’abril i 20 de juny, tenen una gran importància perquè mostren al món la força latent de l’independentisme al nostre país – la qual, com s’ha provat en anteriors convocatòries, és considerable.

Tanmateix, simbòlicament, la consulta de Barcelona serà de més transcendència; amb ella el sobiranisme se la juga perquè si no s’assoleix un percentatge de participació raonablement alt tot l’edifici que tan bé es va començar a construir a Arenys de Munt podria desplomar-se .

Es possible que en alguns districtes de la capital catalana encara no es viu el grau d’entusiasme i anticipació que es va viure arran de la primera demostració de la voluntat d’un poble de ser lliure del passat 13 de setembre al municipi del Maresma. Només Gràcia, segons sembla, està ben preparada. Per això, crec que s’ha de donar temps al temps i esperar que totes les demarcacions de la capital catalana estiguin a punt.

Enguany, l’agenda política en el nostre país està força carregada i si s’acorda de fer la convocatòria el 17 d’octubre – data que va tenir més suport a la darrera Assemblea d’entitats Barcelona Decideix – ens trobarem enfrontats amb una campanya electoral – que s’augura molt intensa – que podria treure importància a l’acte barceloní que es prepara.

Tampoc es pot demorar excessivament l’esdeveniment per no cansar els organitzadors i voluntaris i minvar l’interès dels ciutadans; la tardor de l’any vinent, per a mi, és una data massa llunyana. Jo m’inclinaria per la primavera del 2011.

Molts catalans ens sentim decebuts perquè esperàvem molt més i millor d’un govern que ha fet molt poc que justifiqui la denominació que es va donar al principi d’esquerres i catalanista.

Sobre el pla econòmic, és veritat, la crisi ens ha vingut de fora; tanmateix, el Govern no va preveure, fa dos anys, com altres ho van fer arreu del món, les conseqüències devastadores del col•lapse dels mercats financers i encara avui esperem algun pla real d’austeritat que retalli en part les despeses innecessàries de l’Administració. Mentre el dèficit s’acumula i les cues de gent sense feina s’allarguen, els nostres representants continuen gastant “a lo grande” (subvencions, viatges, recepcions, etc.) com si res no passés. En lloc es veu cap signe de rigor per la part dels que ens governen que mostri al ciutadà que els nostres parlamentaris també pateixen els efectes nefastos de la manca de control en el món de les altes finances.

No ens hem d’estranyar que estiguem desorientats i perplexes quan descobrim que hi ha elegits municipals que viuen en l’opulència i l’extrem luxe, en barris de gent rica, tot i que només han ostentat càrrecs públics tota la seva vida.

Sobre l’encaix de Catalunya dins d’Espanya molts catalans i catalanes encara ens sentim més desil•lusionats. Aquests darrers anys hem assistit a una davallada  del prestigi del nostre país. L’antagonisme a l’Estat envers Catalunya ha crescut desmesuradament com es pot veure en els comentaris escrits pels lectors de la premsa madrilenya especialment però també a casa nostra. En breu: els catalans i catalanes ens sentim menys estimats ara que mai. I tot això per no aconseguir cap avançament  substancial ni permanent en el nostre autogovern.

A sobre de tot això, hem de sofrir la humiliació d’haver d’esperar la decisió del Tribunal Constitucional sobre si són vàlids alguns preceptes votats pel nostre Parlament i ratificats pel poble de Catalunya amb un referèndum.

Francament, ens sentim atrapats i ja no tenim ni l’esperança que ens podia donar una organització federal de l’Estat perquè aquesta idea s’ha esfumat completament. Els que la preconitzaven, de sobte, s’han quedat emmudits.

Mentrestant, l’ús de la llengua al carrer va reculant, l’administració de les nostres infrastructures (penso en el traspàs de l’aeroport del Prat) continuen, efectivament, en mans de l’Estat i cada vegada ens sentim més forasters en el nostre propi país.

Davant d’aquestes realitats, que el ciutadà de Catalunya amb un sentit d’identitat de país viu cada dia, i l’aparent indiferència general dels nostres representants al Parlament, constantment immergits en lluites internes per conservar els càrrecs de privilegi, és normal que els ciutadans i ciutadanes mirin cap a altres llocs i paguin atenció a altres opcions. Davant del desordre i desgavell dels darrers temps – polítics que mai dimiteixen per dolenta que hagi estat la seva gestió – què perdem amb un canvi a fons?

Malgrat el que es diu en l’editorial jo crec que Catalunya està fatigada d’un Govern que es va elegir pensant en grans reformes que no s’han fet realitat.

Per acabar: un dels punts febles de la nostra democràcia, el sistema de votació, sembla que sigui intocable. A casa nostra els polítics tenen una vida fàcil i confortable i no volen que això canvií. No afronten mai personalment ni directe la ciutadania. Tranquil•lament es refugien dins de les llistes electorals i esperen ser elegits tot i que en prou feines són coneguts per l’electorat. En altres països la persona que es dedica a la vida pública, s’ha de guanyar l’escó a pols i té un tracte més directe amb els seus constituents que a casa nostra.

En els països anglosaxons quan un polític perd la credibilitat molt difícilment troba un electorat que se’l cregui. No sé què passarà a casa nostra. Jo diria que a les properes eleccions hi haurà opcions més fiables que la d’Esquerra i els ciutadans que creuen en un futur millor per al nostre país, les recolzaran.

Als d’Esquerra els hi vam fer confiança dues vegades i ens han decebut. El més greu (per a ells) és que ens sentim enganyats. Encara no he pogut entendre per què un partit independentista ha de donar el seu suport als pressupostos de l’Estat. O, per què han posat a la Generalitat un president: José Montilla – amb tot el respecte que em mereix perquè sembla ser una bona persona – que no creu en una Catalunya sobirana (les falses dreceres).

Això de catalanitzar el PSC, qui s’ho pot creure? Aquest partit té el seu programa i no seran els quatre gats ineptes d’Esquerra que els desviï del seu objectiu. Al costat del PP, els socialistes catalans s’oposen oficialment a les consultes. Com s’ha vist no canvien. Més aviat són el “independentistes” que s’han hagut d’espanyolitzar per continuar en un Govern que en dues legislatures no ha fet res efectiu per al nostre país, i menys per a la nostra nació.

Els parlamentaris que vam elegir s’han passat prop de sis anys donant suport a un poder central que ens explota econòmicament, i ens menyspr ea. No ens estranyem, doncs, que l’electorat miri a altre horitzons.

Per molt que digui en Ridao es fa difícil creure’l. Per què donar-los-hi una altre oportunitat si es presenten candidats que han abandonat les ambigüitats i el “deixem-ho per més endavant que ara no és el moment (pluja fina)”?

Ja n’hi ha prou de tractar els votants com si fóssim criatures que ens ho creurem tot.

Després de l’èxit del 13-D que, no ho oblideu, es va aconseguir gràcies als 200.000 ciutadans normals i corrents que van sortir de casa i van anar a votar pel futur de Catalunya, i la gran legió de voluntaris anònims, celebro que els tres caps més visibles del moviment consultiu s’entenguin.

L’espectacle de desunió projectat el passat dilluns no es bo per a ningú. Però això ja queda endarrera i és cap el futur que hem de mirar.

Preparem ara les properes consultes amb calma, ben fetes i ben orquestrades per donar un altre cop psicològic a les institucions i polítics espanyols que ja comencen a mostrar-se   nerviosos i no saben com reaccionar.

Tanmateix, els resultats de participació, menys del 30%, ens ha deixat un gust amarg a la boca. No podem amagar-ho, volíem més. El nostre desig de llibertat acompanyat de l’extraordinari succés d’Arenys de Munt  ens va impulsar a estirar més el braç que la màniga.

Ara, després dels fets, potser ens adonem que haguéssim hagut de mesurar l’extensió dels nostres objectius. Cercar un altre gran èxit, com el de la localitat del Maresma, però una mica més gran, amb una impecable organització i donar d’aquesta manera un altre cop psicològic i moralitzador. Osona, amb més del 40% de participació n’és un exemple.

Hem de reflexionar molt, doncs,  abans d’organitzar els nous referèndums que venen els propers febrer i abril. Ens hi juguem molt.

D’altre banda és decebedor veure les picabaralles entre els diferents grups i individus que organitzen els referèndums, però això és passatger, jo crec. Més endavant tothom s’adonarà que per aconseguir la sobirania tan anhelada per molts la unitat és essencial.

La ministra Sinde ha actuat com actuen sempre els governs espanyols, perjudicant el nostre país cada cop que en tenen l’oportunitat. D’això no fa falta que ens estranyem.

En quant als fills d’Agustí Centelles, no crec que es puguin sentir gaire orgullosos de la seva decisió. Poden donar totes les explicacions que vulguin però l’objecte de la seva venjança ha estat Catalunya. Tanmateix, no fa falta amoïnar-se massa tampoc perquè catalans com aquests n’hi ha molts, malauradament.

El que trobo imperdonable és la gestió del nostre govern: de nou treballant de manera que Catalunya en surt perjudicada. Què fa aquesta gent que tot els hi passa per davant del nas i no s’assabenten de res?

El més frustrant, però, és que mai es fan responsables de res. En altres països la gent dimiteix davant de casos d’ineptitud com aquest. A casa nostra ningú dóna comptes a ningú.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen aquest text El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

La gent que sempre ataca el nacionalisme català mai diu res del nacionalisme espanyol. Malauradament, com es veu, aquest compta amb molts adeptes al nostre país.

Del nacionalisme català un se’n pot sentir orgullós perquè ha nascut de la necessitar de defensar una llengua, una identitat, un territori i una nació. El nacionalisme espanyol està motivat per l’agressivitat i l’anhel de conquesta.

Encara avui, l’Estat espanyol, tot i ser modern i integrat a Europa, no en té prou amb el que ha aconseguit i vol acabar de destruir els trets que caracteritzen el nostre poble.

Quan tinguem un estat propi, ja no farà falta que hi hagi nacionalistes al nostre país. Mentrestant, és un moviment necessari i fructuós. Fixeu-vos, Sr. Ferran, el rebombori que estan aixecant les consultes.

El Sr. Vallès titlla d’inútils les consultes sobre la independència. I l’actitud oficial del seu partit és clarament adversa a què es celebrin.

Cada dia ens adonem més que la tasca del PSC és posar un fre a les justes reivindicacions nacionals de Catalunya.

Que no em diguin aquests senyors (i senyores) que s’estimen el seu país quan, a la pràctica, la raó de ser del seu partit –i ho estan aconseguint- és diluir la nostra identitat i llengua per imposar-ne unes altres de fora.

Ara és la crisi. Em temo que sempre hi haurà per a en Francesc Vallès i la majoria dels membres de la formació on milita, quelcom més important que preocuparà Catalunya que la seva supervivència com a nació.

Quina diferencia hi ha entre llistes obertes i llistes desbloquejades? Quan es parla de les primeres jo entenc que es dóna al ciutadà l’opció de votar el candidat que vulgui. A mi em sembla un sistema molt bo que dóna més poder de decisió als electors.

Per què hem de votar tota una llista en bloc -on s’hi poden amagar personatges indesitjables que la gran part de l’electorat no coneix?

Com, aquest sistema que s’utilitza en molts països, pot donar resultats perniciosos a casa nostra?

Potser ens hauria d’explicar quin és el perill d’aplicar aquesta modalitat de votació a Catalunya.