|
Dret a Decidir
|
divendres, 9 d'abril de 2010 21:39 |
De Vicent Partal: director de Vilaweb
El constitucional espanyol sembla que dirà la seua sobre l'estatut de Catalunya el dia 15. La sentència no crec que aporte sorpreses i serà, per tant, una retallada tremenda, que deixarà per sempre més l'autonomisme en via morta. I mort l'autonomisme, ja no resta sinó la submissió o la independència.
Hi ha una possibilitat, remota, que tampoc el dia quinze no es vote la resolució. Jo crec que aquesta vegada va de bo i que els magistrats creuen que ja no poden esperar més. Per mi, perfecte. Perquè la sentència deixarà l'estatut tan minvat que solament els cínics podran defensar des d'aleshores que és la millor solució de les relacions entre el Principat i Espanya.
I a partir d'ací, a partir de l'hora D, ja tot depèn de nosaltres. De nosaltres i prou.
Serem independents, si volem i si tenim la capacitat organitzativa de proposar-nos un tal envit i de fer-lo realitat. Ens caldrà més generositat que mai, més unitat que mai i més decisió que mai. Però el país sembla preparat. Supose que s'organitzaran les manifestacions i concentracions que calga i que els referèndums del dia 25 prendran una volada molt més considerable. Però toca d'anar més enllà.
Mort el procés autonomista, no resten més opcions que la submissió o la independència. Perquè la broma federal és un simple passatemps intel·lectual d'alguns. Ara és l'hora, doncs, de passar del carrer a les institucions i que això que milers de ciutadans han endegat i posat en acció, el procés de consultes, siga assumit pel parlament com a dipositari que és de la sobirania nacional. S'acosta, és, l'hora D.
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessiteu que el JavaScript estigui habilitat per a mostrar-la
|
|
Darrera actualització de divendres, 9 d'abril de 2010 21:42 |
|
|
dimecres, 31 de març de 2010 07:19 |
Jordi Pujol
Editorial / 30 de març de 2010
 Seria tot un detall que els Magistrats i Magistrades (incloent-hi els caducats) del Tribunal Constitucional, amb el PSOE i el PP d’espectadors i en certs aspectes de promotors, ens obsequiessin amb una sentència que –segons fonts sembla que ben informades de Madrid– « supondrá la anulación o la rebaja, por vía de interpretación» d’articles molt substancials de l’Estatut. És a dir, el dubte és si hi haurà més castració química (menys espectacular) o més castració física (més escandalosa). Però en tot cas amb un mal resultat final, molt poc satisfactori des del punt de vista d’un autogovern real. D’un autogovern de prou gruix perquè Catalunya en fes una eina de construcció de país ambiciós i il•lusionat.
Davant d’això es reprèn el debat de quina resposta haurà de donar Catalunya. De com reaccionarà la societat i de què faran els partits polítics, i el mateix Parlament de Catalunya. I fins i tot el Govern de la Generalitat.
Sabem des d’ara que per a cap d’ells la resposta no és fàcil. El desgast que tots hem patit, el moment especialment difícil que vivim en tots els àmbits, des de l’econòmic al polític i al de l’estat d’ànim, fins i tot la poca seriositat i poca qualitat de la política espanyola, tot plegat fa difícil una resposta potent i productiva. I no esquitxada per les exigències del curt termini (agreujat, això darrer, per les properes eleccions catalanes). O sia que pot passar que el final sigui tan penós com tot el procés.
De tota manera el Parlament podria prendre una actitud rotunda i digna. I que deixés clar que el plet segueix obert. Podria ser. Esperem que així sigui.
Però a part de la reacció política i social que hi pugui haver, hi ha dos punts que la societat catalana i les forces polítiques catalanes han de tenir clars.
El primer és que la idea que combinava, per una banda, el reconeixement de la identitat catalana i un grau d’autogovern que fes possible un projecte polític i cultural, econòmic i social ambiciós i, per l’altra, un compromís sòlid i eficaç en el progrés general espanyol en tots els terrenys, ha fracassat. És el que a l’editorial del 24 de novembre en dèiem «El fracàs de l’Espriu», el fracàs de Sepharad. Potser sí que hi podrà haver coincidències puntuals, en termes específics, com n’hi pot haver entre gent distant i sense projecte compartit. Però hem d’entendre que en el gran projecte col•lectiu que actualment hi ha a Espanya –i que en el fonamental és compartit per dretes i esquerres– no es compta amb Catalunya. Si per Catalunya s’entén alguna cosa més que quatre províncies que accepten la neocentralització en curs i l’homogeneïtzació.
El segon és que ara el que pot salvar Catalunya és una acció forta de recuperació interna. En tots els terrenys. Amb un projecte de país ambiciós. Passem un mal tràngol, és veritat, però tenim molts actius, en tots els àmbits. Ho hem dit molts cops en aquests editorials: tenim gent valuosa i amb iniciativa; sectors on destaquem, i molt; una vida cultural i artística de bon nivell; una forta represa de l’activitat científica; de molt, la més forta capacitat exportadora de tot l’Estat, etc... Aquests actius multiplicaran la seva eficàcia si se’ls incorpora a un projecte de país i de societat que mereixi confiança i desvetlli energies. Un projecte amb lideratge.
Treballar Catalunya endins no vol dir tancar-se a casa. Vol dir tenir ben present que si Catalunya no va bé i no té qualitat no tindrem ni audiència ni eficàcia fora. Ni consideració. I que no podrem esperar ajuts generosos de fora. El que sí podem esperar és que per seriositat, per qualitat, per eficàcia i per la força que dóna poder exhibir un bon model de societat i d’economia i uns valors propis de validesa universal se’ns obrin les portes i s’eixampli el nostre camp d’acció.
Centre d'Estudis Jordi Pujol |
|
dimarts, 30 de març de 2010 19:13 |
|
Benvolguts/des companys i companyes,
L’Antoni Abad, professor de la Universitat d’Standford, ha conclòs en el dictamen encarregat per la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència, que la nova llei de consultes permet celebrar un referèndum d’autodeterminació si hi ha voluntat política de fer-ho.
Així doncs des de les comissions locals hem de seguir organitzats per a poder arribar a la fita per la qual estem organitzant la Consulta : preguntar de manera oficial i des de les institucions si el poble català vol la independència, tal i com vam decidir tots i totes en el plenari d’Arenys de Munt el passat novembre de 2009.
Mentrestant sabem que el camí no és fàcil. Suposats politics demòcrates com el sr. Jaime Mayor Oreja equipara de manera delictiva i escandalosa la Consulta democràtica engegada a Catalunya amb el terrorisme d’ETA. No podem permetre cap més agressió cap al moviment pacífic i netament democràtic que estem bastint amb l’esforç de cadascú de nosaltres. Per això li demanem al sr. Oreja que rectifiqui davant la societat civil o davant els tribunals.
Per això companys i companyes, la Consulta us necessita més que mai. Perquè la democràcia no és una mercaderia amb la que es pot traficar.
Salut i endavant amb la Consulta!
|
|
Darrera actualització de dissabte, 7 d'agost de 2010 07:50 |
|
|
divendres, 26 de març de 2010 18:56 |
 En primera persona | Joan Laporta
El passat diumenge 21 vaig assistir a l’Assemblea Nacional de Reagrupament on vaig constatar, amb satisfacció, que hi ha un grup de persones que aposten decididament per una Catalunya plena, per l’Estat propi. El model de l’associació Reagrupament té la virtut d’haver aconseguit aglutinar catalans amb una mirada àmplia sense ànsies de protagonisme, persones que pensen primer en el país abans que en ells mateixos.
Quan he dit que em sento moralment reagrupat estic afirmant que crec en l’esperit d’associacions polítiques com Reagrupament que tenen com a objectiu adherir, obertament, el màxim nombre de persones que volen i desitgen fer un pas endavant. Cal que els moviments socials, polítics, cívics, culturals, esportius... que volen una Catalunya que disposi dels seus propis recursos facin un gest en benefici del país, que es deixin d’egocentrismes i d’actuacions en funció de les seves necessitats personals i privades. I cal que la ciutadania que s’ha manifestat en un moment o altre a favor d’un Estat propi per a la nació catalana actuï amb responsabilitat quan exerceixi el seu dret a vot. Cal, en definitiva, a nivell individual i col·lectiu, ser generosos, mostrar clarament la voluntat de servei i no caure en el parany del conformisme, en els protagonismes i personalismes, en les gelosies i en les petites misèries que ens han immobilitzat com a poble i que han provocat que Catalunya s’estigui morint com a nació.
Estem davant d’un moment decisiu i davant d’un moviment de persones decidides a treballar per assolir una Catalunya plena. Un moviment que cada dia pren més força com es va constatar amb l’alta participació de la ciutadania en la darrera Diada Nacional; en la força de les consultes sobiranistes que s’han celebrat i que es continuaran celebrant en tot el territori; en el malestar generalitzat davant la pèrdua de poder i d’identitat que viu Catalunya en els darrers anys. Són cada vegada més les persones que han dit alt i clar que els catalans hem de deixar d’emmirallar-nos en fórmules que busquen l’encaix amb Espanya i que l’únic que han aconseguit és augmentar el règim de vassallatge en què ens trobem.
El moviment cap a la llibertat del país és imparable i irreversible. I ara és el moment que aquest moviment es vehiculi cap a l’acció política amb la creació d’un nou partit que aglutini el màxim nombre de persones que, amb convicció, intel·ligència i fermesa, pensin primer en Catalunya. Cal, ara o mai, un substrat social per endegar una revolució pacífica, cívica i responsable. Tothom que tingui els ideals i les conviccions necessàries per participar d’aquesta revolució, cas de Reagrupament, per exemple, serà benvingut. Ara bé, qui es comprometi amb aquest moviment per aconseguir la plenitud de Catalunya en forma de nou partit polític haurà d’entendre que ha de ser el líder qui estiri del carro, però amb el suport d’una majoria convençuda. Els que veuen en aquest partit de nova creació una plataforma de projecció i promoció personal que es quedin a casa.
Catalunya no es mereix projectes personalistes. La unitat dels ideals compartits, de les idees sòlides i intel·ligents ha permès avançar sempre en qualsevol àmbit de la vida, en la política, en l’empresa, en la societat... Cal ser ferms en un model quan s’hi creu des de les conviccions, cal ser perseverant i no fer passes endarrere davant el primer entrebanc. Cal ser més intel·ligents que mai. Tots i cadascun de nosaltres hem de posar els fonaments d’aquest edifici que es diu Catalunya. Si no ho fem nosaltres, ningú ho farà en el nostre nom. Si els centenars de milers de catalans que desitgen un futur digne per a Catalunya no caminem amb pas ferm no valdran les lamentacions posteriors.
El futur de Catalunya és a les nostres mans. Si volem, ho farem. Res i ningú podrà aturar les nostres aspiracions si hi ha una àmplia voluntat col·lectiva, decida i generosa. I quan parlo de majoria, parlo d’una massa crítica rellevant de la ciutadania per endegar aquesta iniciativa, aquesta revolució democràtica per assolir la plenitud nacional. Parlo dels empresaris, dels sindicats, dels que tenen feina i dels que pateixen l’atur, parlo de joves i de la gent gran, de tots els ciutadans independentment d’on hagin nascut. Parlo de tots, de tothom. Si anem units, el somni català és del tot possible. Jo ho tinc ben clar. Si la majoria de vosaltres també, aleshores podeu comptar amb mi per al que sigui. Web Laporta |
|
Darrera actualització de divendres, 26 de març de 2010 22:06 |
|
dimecres, 24 de març de 2010 19:07 |
|
Joan Laporta ha fet una crida a “l’acció política” per aconseguir un Estat propi per a Catalunya en una intervenció a la segona Assemblea Nacional de Reagrupament, que s’ha celebrat aquest diumenge al matí al Palau de Congressos de Catalunya, a Barcelona. Laporta ha afirmat que “el país s’està morint, l’estan matant els contraris a que Catalunya tingui un Estat propi, els que volen mantenir un estatus, els grups de pressió i els que tenen uns interessos determinats” així com també “el conformisme dels mateixos catalans”.
En aquest sentit, Laporta, ha elogiat la feina que s’està fent des de Reagrupament “perquè el país desperti”, i malgrat reconèixer que aconseguir la plenitud nacional “no serà un camí fàcil” ha demanat actuar amb “responsabilitat, maduresa, intel·ligència, fermesa i bons arguments”. També ha advertit que “els qui no tinguin voluntat de servei que es quedin a casa perquè així no avançarem”. I és que per a Joan Laporta aconseguir un Estat propi no només és una necessitat sinó també, “una qüestió de supervivència i prosperitat” perquè “volem viure millor”, ha defensat.
El president del FC Barcelona, que ha estat convidat en aquest acte per Regarupament, ha volgut posar de manifest la tasca que han fet fins ara els moviments socials catalanistes, i ha afirmat que gràcies a aquestes entitats Catalunya i el seu sentiment nacional encara existeix, però ara cal “fer un pas endavant” que es concreta en l’acció política. Per això, ha dit Laporta, “cal anar units”, ja que “qui pensi que aquesta és una via per tenir protagonisme s’equivoca”.
Joan Laporta ha rebut en diversos moments del seu discurs l’ovació càlida dels més de mil assistents, entre els quals personalitats destacades de diversos àmbits com l’expresident del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera; el filòleg i lingüista Antoni Maria Badia i Margarit, el sociòleg, Salvador Cardús; l’escriptor, Víctor Alexandre o l’historiador J.B Culla, entre d’altres. Web de Joan Laporta |
|
|
|
|
|
|
Pàgina 1 de 2 |
© Copyright rcmelb.cat · Se'n permet la reproducció sempre que se'n citi la font
|
|
|
